4.1. La menció de fets històrics se succeeix al llarg de tota la novel·la. Busqueu informació sobre aquests fets per poder entendre millor Ramona, adéu.
Cita p.63
El 1893, l'anarquista Santiago Salvador va tirar una bomba a la platea del Liceu que va causar 20 morts. Un altre incident històric va afectar el teatre al començament de la Guerra Civil espanyola quan, el 1936, al Liceu va ser expropiat, nacionalitzat i convertit per les autoritats republicanes en Teatre Nacional de Catalunya. El 1939, a principis de la dictadura franquista, va tornar als antics propietaris en el mateix règim de sempre.
Cita p.97
El colonialisme dels segles XVI i XVIII havia acabat, la major part de les colònies s'havien independitzat abans del 1850: EUA, Amèrica Llatina ... Però a final de segle, amb la II Revolució Industrial, sorgeix la cursa per aconseguir colònies. És el Imperialisme, que suposa l'extensió del capitalisme a tot el món. Els països europeus (metròpolis), busquen matèries primeres i mercats per als seus productes industrials. Es llancen a la conquesta d'Àfrica i Àsia. Hi ha factors econòmics, polítics (nacionalismes), socials, demogràfics, culturals, religiosos i van tenir gran importància algunes figures concretes (Rodhes, J. Ferry). No hauria estat possible sense una revolució demogràfica, tecnològica i industrial.
Cita p.98
Martinez Campos (Segòvia, 14 de desembre de 1831 - Zarautz, 23 de setembre de 1900) va ser un oficial espanyol que es va pronunciar en contra de la primera República el 1874, donant inici a la restauració borbònica. Fou més tard Capità General (governador) de Cuba i president del govern espanyol (1879-1879)
Cita p. 121
A Barcelona el tramvia elèctric va arribar al 1899, però abans ja hi havia tramvia, primer de tot eren de tracció animal (estirats per cavalls) i darrerament per vapor. El tramvia elèctric va arribar gràcies a D. Antonio Conejero Sanchez que era un Industrial de Linares. L’amplada de la via escollida va ser d’un metre. Ens pocs mesos es van electrificar les altres línies que depenien de la mateixa empresa que el tramvia de Gràcia: la de Barceloneta, la de Poblenou i el ramal de la Gran Via i el passeig de Sant Joan.
Gràcia en aquella època no formava part de la Barcelona centre sinó que es considerava un poble separat del centre, es a dir, de les afores.
Gràcia en aquella època no formava part de la Barcelona centre sinó que es considerava un poble separat del centre, es a dir, de les afores.
Cita p.122
Gràcia és un dels 10 districtes de la ciutat de Barcelona. Està format per cinc barris: Camp d'en Grassot i Gràcia Nova, el Coll, la Salut, Vallcarca i els Penitents i Vila de Gràcia.[1] Limita amb l'Eixample a la part baixa, Sarrià-Sant Gervasi a l'oest i Horta-Guinardó al nord. L'any 2007 tenia 120.177 habitants.
Cita p.158
La Unió Regionalista fou un grup polític creat a Barcelona el 18 d'octubre de 1899 a partir de la Junta Regional Organizadora de las Adhesiones de suport al general Polavieja, quan el govern central de Francisco Silvela es negà a atendre les demandes regionalistes, tot i nomenar ministre Manuel Duran i Bas. El 1901, després d'intenses negociacions entre Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch amb els dos caps de la Unió, Bartomeu Robert i Yarzábal i Miquel Arcàngel Fargas i Roca, hom aconseguí la unió amb el Centre Nacional Català i aparegué un nou partit, la Lliga Regionalista.
Cita p.222-223
Raquel Meller, nascuda Francisca Marqués López (Tarassona, Saragossa, 9 de març de 1888 - Barcelona, 26 de juliol de 1962), fou una cantant, cupletista i actriu. Es creu que va ser l'artista espanyola amb més projecció internacional al començament del segle XX. Durant els anys vint i trenta va ser admirada a tot el món. Va ser la primera en cantar èxits de la cançó espanyola, particularment del cuplet com La violetera o El relicario.
Cita p.223 i 224
S’anomena Guerra de Melilla al conflicte que va enfrontar tropes espanyoles amb la guerrilla rifenya als voltants de la ciutat de Melilla entre febrer i desembre de 1909.
El Rif, regió muntanyosa del nord del Marroc es considerava «zona d'influència espanyola» pel tractat signat amb França el 5 d'octubre de 1904. França, per la seva banda, havia signat el mateix any l'Entesa Cordial gràcies a la qual Gran Bretanya li donava via lliure a la penetració colonial al Marroc, i havia forçat la signatura per part del soldà Muley Hafid de diversos tractats en funció dels quals l'Estat jerifiano feia desistiment de diversos dels seus poders en favor de la potència estrangera, preludi del que anys més tard seria el règim de protectorat.
Cita p.231
La Vaga General del 1917 fou una vaga que es va convocar a Espanya l'agost del 1917, provocada per la crisi política d'aquell any (Assemblea de Parlamentaris i per la situació econòmica provocada per la Primera Guerra Mundial, que havia enriquit els empresaris exportadors però havia provocat una forta inflació que perjudicà les classes mitjanes i baixes.La CNT, que el 1915 tenia 15.000 afiliats i augmentaria a 73.860 el 1918, va dur a terme una campanya per l'abaratiment dels preus el 1916. Poc després va signar un pacte d'Aliança Revolucionària amb la UGT (que tenia 120.000 afiliats), i organitzaren el desembre de 1916 una vaga general de 24 hores que fou tot un èxit. Això va encoratjar més vagues sectorials a la construcció (que durà dos mesos), al tèxtil (que durà juny i juliol) i al ram de l'aigua (quatre mesos).
Aquests èxits van encoratjar ambdós sindicats a preparar una vaga general revolucionària, que fou precipitada per la vaga de ferroviaris de la Companyia del Nord, a València, el juliol de 1917. El 13 d'agost es va proclamar la vaga general revolucionària, que va rebre el suport polític del PSOE i dels partits republicans, que exigiren la constitució d'un govern provisional, que preparés eleccions constituents i emprengués una reforma de la constitució. Es formà un comitè de vaga a nivell estatal presidit per Francisco Largo Caballero i Daniel Anguiano Munguito per UGT, i Julián Besteiro i Andrés Saborit Colomer pel PSOE.
5.2. A la novel·la, hi trobem diferents moments de clímax: són episodis que fan avançar l’acció i que intenten cridar l’atenció del lector. Localitzeu-los en cada una de les històries.
Moment de clímax de la Mundeta Ventura (mare):
S’ha esdevingut una explosió al cinema del coliseum, la Mundeta està en busca del seu marit Joan perquè es troba amb la hipòtesi si és mort. L’autora, utilitza un recurs literari, el polisíndeton, per crear la sensació d’angoixa i nerviosisme en aquest fet.
Moment de clímax de la Mundeta Jover (àvia):
El 18 de juny de 1901, la Mundeta es trova sola al carrer, amb un temps horrorós, ens descriu la situació com si s’anés a morir, i sent que una ombra l’estreny la cintura i li fica la mà dintre el vestit.
Moment de clímax de la Mundeta Claret (néta):
Quan en Nito intenta tenir relacions amb ella i s’hi nega, se’n va plorant.
5.3 Quines diferencies hi veieu?Que creieu que aporten a la novel·la aquestes repeticions?
MALALTIA DE FRANCISCO VENTURA
(198-1999):Malaltia narrada des de la perspectiva d’una nena, descriu la vida del seu pare com una vida tranquil·la durant la seva malaltia i que la malaltia la va sobtar ja que no s’ho esperava i ho va saber desprès de tornar de Valldoreix amb la tieta Sixta. A partir de la mort del seu pare la seva mare va canviar i es va tornar molt més amable amb ella.
(227-228):Malaltia narrada des de la perspectiva de la dona d’en Francisco, narra la malaltia d’en Francisco com una malaltia insuportable i molt dolorosa que l’acompanyà fins a la mort.
Aquestes repeticions aporten al lector diferents punts de vista que enfoquen un mateix tema a tractar, en quest cas la malaltia d’en Francisco. La malaltia esta enfocada des de el punt de vista d’una nena (innocent) que passa desapercebuda i per l’altre banda el punt de vista d’una mare, la dona d’en Francisco que viu activament aquesta malaltia.
8.1 MODERNITZACIÓ DE LA CULTURA CATALANA.
Durant el segle XIX el català era una llengua emprada popularment(col.loquial) mentre que el castellà era considerada una llengua culta.
Els moviments culturals de la renaixença i el romanticisme van ser els encarregats de fer ressorgir i promoure la cultura i la llengua catalana:
La renaixença va ser un moviment català de ressorgiment cultural que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX i amb el qual s'obre el període contemporani de la literatura catalana.
amb la Renaixença sorgeixen noves opcions socials que s'obren per a la burgesia autòctona amb la revolució industrial, com el moviment romàntic que s'aferma per tot Europa) consisteix, sobretot, en una difusió progressiva de la consciència de cultura autònoma (que s'identifica amb l'ús de l'idioma, el català) i, en conseqüència, en un increment molt notable de la producció literària en català (i, en general, de tot el que configura les particularitats culturals catalanes). De fet, els dos grans designis de la Renaixença (la dignificació de l'idioma i l'edificació d'una literatura nacional) sorgeixen com a conseqüència d'una voluntat d'afirmar la personalitat autònoma de Catalunya en el terreny de la cultura.
La publicació (1833) de l'ocasional poema d'Aribau "La pàtria" ha estat considerada (tradicionalment) com l'origen de la Renaixença.
El romanticisme és un moviment literari que aparegué a Alemanya i a la Gran Bretanya al final del segle XVIII, s'estengué per Europa durant els primers decennis del XIX i, fruit directe dels grans canvis econòmics, socials i polítics produïts per la revolució industrial, replantejà tots els esquemes vigents.
La cultura deixà de ser patrimoni exclusiu dels grups privilegiats, l'activitat editorial augmentà amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió i, per tant, l'escriptor, fins aleshores sostingut pel mecenatge privat, l'administració pública o les rendes familiars, pogué convertir-se en un veritable professional. Abandonà els salons exquisits de l'aristocràcia, transformà el model d'universitat, es reuní, més que en el clos de les acadèmies, en ateneus i liceus, organitzà tertúlies als cafès, a les redaccions dels diaris i de les revistes, etc.
La cultura deixà de ser patrimoni exclusiu dels grups privilegiats, l'activitat editorial augmentà amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió i, per tant, l'escriptor, fins aleshores sostingut pel mecenatge privat, l'administració pública o les rendes familiars, pogué convertir-se en un veritable professional. Abandonà els salons exquisits de l'aristocràcia, transformà el model d'universitat, es reuní, més que en el clos de les acadèmies, en ateneus i liceus, organitzà tertúlies als cafès, a les redaccions dels diaris i de les revistes, etc.
En terres catalanes, els primers símptomes d'un canvi social i literari aparegueren cap al tombant dels segles XVIII-XIX, alhora, en llengua castellana i en llengua catalana. El Diario de Barcelona, per exemple, publicà en castellà textos originals -o traduïts- que, segons Guillem Díaz-Plaja, «són plens de regust romàntic» (per exemple, la imitació de Las noches lúgubres, feta per un «Catalán melancólico», etc.). A més, es van representar i publicar versions d'obres com Misantropía y arrepentimiento, d'August von Kotzebue, etc.
